суббота, 3 октября 2009 г.

No escrivim gaire, però hem obert també un altre bloq amb fotos de les coses que ens fan gràcia, que esperem actualitzar més sovint...!!! :)

alarussa.blogspot.com

воскресенье, 27 сентября 2009 г.

Diumenge

Avui és diumenge, i encara que no feia gaire bon temps hem anat a Kolomenskoie, que és com un parc amb alguns edificis pel mig, on els tsars a vegades hi anaven a passar les vacances, i no m’estranya

Ens acompanyaven en B-E i en Tan, dos nois xinesos que viuen a la porta del davant de la residència. Hem agafat el metro i ens hem pogut asseure tots quatre (nosaltres dues, i els dos xinesos). A la meva esquerra encara hi quedava lloc per un parell de persones i davant nostre hi teníem: dos homes amb la pell ennegrida de pols, amb dues motxilles esportives, texans, jaqueta grisa, aquestes coses.. que feien força pudor; una parella, un home rus i la seva dona, d’uns trenta i més anys, l’home assegut al costat dels altres dos homes, la dona a la punta, inclinant el cap damunt l’espatlla del marit; a l’altra punta, dues senyores de setanta anys, una amb el cabell ros amb grans rissos, l’altra amb un gorro peludet. La senyora rossa, aguantant les bosses de plàstic que portava amb els peus, girava a l’esquena als dos homes i s’apropava tant com podia a la seva amiga. Quan l’amiga se n’ha anat, ella s’ha canviat de segon i ha continuat girant l’esquena i mirant amb cara d’angúnia a l’escena de tant en tant

Un dels homes mirava els xinesos fins que no se n’ha sabut estar i els hi ha preguntat si eren de Xina. Els hi ha començat a donar conversa fins que s’ha aixecat per parlar-hi millor, agafant-se a una de les barres metàl·liques i abocant-se damunt nostre. El xinès ha tret el seu aparell traductor i a la conversa s’hi ha afegit un altre noi, amic dels altres dos, que fins al moment només mirava. S’han presentat, un es deia Aleksandr, l’altre no ho he sentit. La Sandra ha intentat dir-li a en B-E, que seia al seu costat, que li digués a en Tan que endrecés el seu aparell traductor si no es volia quedar sense. Però l’altre, el que no es deia Aleksandr (o potser sí, però no ho he sentit) li deia: calla, devuixka, no li farem res. Després he sentit com en Tan els hi ensenyava a comptar en xinès i com el que no es deia Aleksandr els hi deia com es mataven els russos i els xinesos durant alguna guerra. Finalment hem arribat a Okhotni rad, que és on fem el canvi de línia, i ja hem baixat

Hem passejat per Kolomenskaia, hi hem fet fotos i hem trobat moltíssims pomers. En B-E s’ha enfilat dalt d’un pomer i ha començat a sacsejar les branques. Llavors han començat a caure més i més pomes, com si fossin pilotes de tennis. Se n’han omplert la motxilla i nosaltres n’hem agafat també una desena. S’ha acostat una senyora que portava dues bosses de plàstic plenes de pomes i ens ha dit que al fons hi havia un arbre amb pomes vermelles i dolces, ens les ha ensenyat i ens ha dit que anéssim a buscar-ne a allà també, que eren molt bones. Li hem dit que n’agafés també de les nostres, que en teníem moltes, però ens ha tornat a ensenyar les seves i ens ha dit que ja en tenia prou. Li hem donat les gràcies i ella ens ha tirat un petonet amb la mà

Tornant a la residència han començat a caure algunes gotes, però en resum, ha estat un bon matí de diumenge






воскресенье, 13 сентября 2009 г.

Ja estem aquí!!

Us saludem amb els braços oberts des de Moscou!





Dia 1

coses que passen pel cap quan toques terra amb l’avió a Rússia per primera vegada:

que tot és molt pla, que tot és molt verd, que tot té una pinta tal i com l’imaginaves


Després pugem a un tren amb el passadís molt ample, de color vermell, ens trobem l’únic rus que conec a Barcelona (que va amb un altre vol, ja és casualitat), i veiem passar uns arbres que tenen el tronc del color dels plataners de la devesa (de Girona), però mooolt més prims i molt més alts. Arribem a una estació de trens i el que hi ha aturat a l’altra via és un d’aquells que he vist en tantes fotos, de color verd

Comprem bitllets de metro (dic “vint”, la dona de la taquilla diu “vint?” i jo repeteixo el més semblant que puc el que acaba de dir ella). Tot és ple de senyores fent feines diverses, venent bitllets, n’hi ha una a baix de les escales mecàniques, dins d’una cabina de vidre, mirant càmeres de seguretat o el que sigui, i una que porta un parell de bosses transparents plenes de pomes. Per la finestra del metro veig aquelles parades de metro tan mítiques, amb columnes de palau i estrelles

A la parada abans de metro, veiem des de fora el riu Moskva, i la nostra universitat. És l’edifici enorme, la MGU. N’he mirat fotos i més fotos, creuant els dits per anar a parar aquí, però cap foto li fa justícia. No en termes de bellesa (és una cosa estranya, tan enorme..) sinó, precisament, en inmensitat. És taaan gros que em sembla que no havia vist mai una cosa tan grossa abans. Estem al setè pis i em sento molt avall. Quan sortim del metro ja el veiem de lluny, i creuant un carrer (molt ample) penso que l’olor de la ciutat se’m fa coneguda, i que fa olor de Belgrad

Arribem finalment a les portalades de la universitat (passem per un carrer ple de pomes no-comestibles que fan molt bona olor), ….. per resumir-ho, fem tràmits (els fan per nosaltres, sort d’això..) i finalment ens instal·len a l’habitació

És d’una cutresa del tot esperada, però fins que no la veus…. està clar que estic encantada. Tinc un pismeni stol (no puc explicar la il·lusió que em fa això), i també una altra taula, normal, totes dues de fusta fosca, una cadira de conjunt, una finestra doble, una làmpara penjada del sostre amb forma de flor, parets amb un estampat molt estrany, un armari de color blanc empotrat i un llit que és com una màrfega i un parell de coixins a sota… Tot fa una olor molt estranya

Després de mirar-nos una estona l’habitació, anem a un altre edifici (però encara dins l’enorme universitat) a sopar, mengem borx (o potser borsch), filet de gallina (que ve a ser carn arrebosada i una mica de formatge fos afegit a damunt) i patates aixafades (purè). Llavors estem tan cansats que caiem damunt del llit i ens adormim


Conclusió de tot plegat: (opinió personal) que encara que de moment Rússia és tal i com me la imaginava, estic convençuda que és molt diferent de com me l’imagino


(l’endemà al matí ens llevem i, a la llum del dia i sense el cansament del viatge, podem fer-nos una mica més a la idea d’on ens hem de passar els pròxims quatre mesos)